La nostra música

Durant segles, el so de la dolçaina i el tabal ha acompanyat la vida dels pobles de la província de Castelló.

Ha anunciat festes, processons, celebracions, actes solemnes i moments de germanor.

Però aquesta història no comença amb la dolçaina tal com la coneixem avui, sinó molt abans, quan els primers

pastors feien sonar senzilles flautes de canya per comunicar-se entre muntanyes i ramats.

Aquells instruments primitius, construïts amb els materials que oferia la natura, van ser l’origen d’una llarga

evolució musical que, amb el pas dels segles, donaria lloc als instruments tradicionals valencians per excel·lència.

Dels pastors a les viles medievals

Amb l’arribada de les diferents cultures que van poblar les nostres terres —ibers, romans, musulmans i cristians—

els instruments de vent evolucionaren tant en la seua construcció com en les seues possibilitats musicals.

Durant l’edat mitjana apareixen les primeres referències als ministrers, músics al servei de les ciutats i de la noblesa

que utilitzaven instruments de llengüeta doble, antecessors directes de la dolçaina actual.

Ja als segles XV i XVI, moltes viles valencianes comptaven amb músics encarregats d’acompanyar les autoritats municipals, l

es processons religioses i les celebracions populars.

El naixement del duet tradicional

A partir dels segles XVII i XVIII es consolida la figura que durant més de dos-cents anys serà inseparable de qualsevol festa valenciana:

un dolçainer i un tabaleter.

Era una formació senzilla però extraordinàriament efectiva. Mentre el tabal marcava el ritme, la dolçaina omplia carrers i

places amb una sonoritat potent capaç d’escoltar-se a centenars de metres de distància.

Durant molt de temps, aquests músics recorrien els pobles de la Plana, el Maestrat, l’Alcalatén, l’Alt Millars, l’Alt Palància

o els Ports participant en:

• processons

• danses tradicionals

• entrades de festes

• corregudes de bous

• romeries

• cercaviles

• celebracions civils

Molts d’ells aprenien l’ofici de manera oral, passant els coneixements de pares a fills.

El segle XIX: una tradició que resisteix

Malgrat les guerres, els canvis socials i la industrialització, la dolçaina continuà formant part de la vida quotidiana dels pobles castellonencs.

Els dolçainers eren músics molt apreciats i, sovint, complementaven aquesta activitat amb altres oficis.

El seu repertori creixia constantment amb:

• marxes

• balls plans

• jotes

• fandangos

• processons

• tocates religioses

• peces pròpies de cada població

Moltes melodies només existien en la memòria dels intèrprets.

El risc de desaparició

La primera meitat del segle XX va ser especialment difícil.

L’aparició de les bandes de música, els nous gustos musicals, les guerres i els canvis socials provocaren que el nombre de dolçainers

disminuïra considerablement.

En alguns pobles només quedava un únic dolçainer.

En altres, la tradició desaparegué completament.

Semblava que un patrimoni musical construït durant segles estava condemnat a extingir-se.

La recuperació

A partir de la dècada dels anys setanta començà un moviment de recuperació cultural que canviaria completament aquesta situació.

Naixen escoles de dolçaina, es recuperen melodies antigues, es creen nous mètodes d’ensenyament i apareixen les primeres colles.

Per primera vegada, la dolçaina deixa de dependre exclusivament de l’aprenentatge familiar.

La música tradicional entra als conservatoris, a les escoles municipals i als centres d’estudis.

Les colles: una nova manera d’entendre la tradició

El pas del duet tradicional a les colles representa una de les majors transformacions de la història de la música popular valenciana.

On abans actuaven dos músics, avui podem trobar agrupacions formades per desenes de dolçainers i tabaleters.

Aquestes colles permeten interpretar obres molt més complexes, crear nous arranjaments i portar la música tradicional a escenaris on abans era impensable.

Al mateix temps, mantenen viva la funció original dels antics dolçainers: acompanyar les festes del poble i transmetre la nostra identitat.

XALOC: tradició, història i cultura popular

Entre aquestes agrupacions destaca la Colla de Dolçainers, Tabaleters i Trabucaires XALOC, un projecte que uneix música, història i patrimoni cultural.

La incorporació dels trabucaires recupera una altra de les expressions festives i tradicionals del nostre territori, establint un vincle directe amb les antigues milícies,

les celebracions populars i les recreacions històriques.

XALOC representa l’evolució natural d’una tradició que ha sabut adaptar-se als nous temps sense perdre la seua essència.

És el resultat de segles d’història, d’innombrables músics anònims que van mantenir viva la dolçaina poble rere poble i generació rere generació.

Mirant cap al futur

Avui, la dolçaina i el tabal continuen emocionant grans i menuts.

Les escoles formen nous músics, les colles omplin els carrers de música i les noves composicions conviuen amb les melodies més antigues.

El que un dia fou la senzilla flauta d’un pastor és ara un dels símbols més estimats de la cultura valenciana.

Cada toc de dolçaina és molt més que una melodia.

És la veu d’un poble.

És la memòria de moltes generacions.

És el batec d’una terra orgullosa de les seues arrels.

I mentre hi haja un dolçainer fent sonar la seua dolçaina i un tabaleter marcant el compàs,

la història de Castelló continuarà escrivint-se al ritme de la seua música.

---